Autor: Paolo Giordano
Editorial: Edicions 62
"En Mattia havia après que entre els nombres primers n'hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment.
En Mattia pensava que ell i l'Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l'hi havia dit mai"
La Solitud dels nombres primers es llegeix d'una revolada. És una novel·la original i brillant. Un llibre perfecte, contruït amb la saviesa d'un narrador experimentat. No hi ha res de forçat, res d'estudiat. És com si les paraules fluïssin de manera natural en l'ànima d'aquest noi.
Paolo Giordano va néixer a Torí el 1982, és doncs jove de debò. És llicenciat en física teòrica, treballa a la Universitat de Torí. Aquesta obra és la seva primera novel·la i s'ha convertit en tot un fenomen editorial amb reconeixement unànime per part de la crítica i els lectors. Ha estat guardonada amb el prestigiós premi Strega. Amb tant sols vint-i-vuit anys, Paolo Giordano és l'autor més jove que l'ha guanyat mai. La Solitud dels nombres primers està en vies de publicació en vint-i-nou llengües.
El títol d'aquesta novel·la no ha d'espantar a totes aquelles persones a les quals no els agraden les matemàtiques ja que no està massa plena de termes matemàtics ni es nota massa el fet que l'autor es dediqui a la física teòrica. Una novel·la molt recomanable per acompanyar aquestes vacances!
dimecres, 31 de març del 2010
dimarts, 30 de març del 2010
Una tempesta
Autora: Imma Monsó
Editorial: La Magrana
Fa uns mesos els meus amics em van regalar Una tempesta, d’Imma Monsó. Després d’unes quantes anades i tornades en tren de Granollers a Barcelona i de Barcelona a Granollers –sempre he pensat que llegir és una de les poques satisfaccions que ens dóna la Renfe–, el llibre es va acabar. Us faig cinc cèntims de l’argument (us serà familiar si llegiu la contraportada del llibre).
A Una tempesta, una escriptora es dirigeix a un poble remot dels Pirineus per fer-hi una xerrada sobre el seu últim llibre. De camí cap al poble en qüestió, enmig d’una forta tempesta, l’escriptora topa amb una ambulància. A dins, un jove que acaba de morir d’accident. L'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil que han trobat al costat del cos, on hi ha el darrer missatge que el noi ha rebut. Diu: “Deixo el bacallà al forn, per si no véns a la xerrada. Si vols venir, recorda: al castell a les 6.30”. D’aquesta manera l’'escriptora descobreix que la persona que ha deixat el missatge probablement serà a la conferència, ignorant la tragèdia. Però, en canvi, ella ho sap. Això fa que en iniciar la seva intervenció l’escriptora prengui una decisió: demorar tant com sigui possible l’arribada de la mala notícia.
Amb aquest argument l’autora tracta en aquesta novel•la la por i la inquietud, l’angoixa pel que pot passar a les persones estimades. Jo, és el primer llibre que llegeixo de l'Imma Monsó, i sí, m’ha agradat, tot i que no sabria dir-vos per què. Penso que és recomanable. A més, es llegeix de pressa; potser ho fa que al llarg del llibre l’autora vagi intercalant el que fan i el que pensen tres personatges diferents en un mateix moment, o potser els tocs d’humor, o l’atmosfera intrigant, no ho sé...
Editorial: La Magrana
Fa uns mesos els meus amics em van regalar Una tempesta, d’Imma Monsó. Després d’unes quantes anades i tornades en tren de Granollers a Barcelona i de Barcelona a Granollers –sempre he pensat que llegir és una de les poques satisfaccions que ens dóna la Renfe–, el llibre es va acabar. Us faig cinc cèntims de l’argument (us serà familiar si llegiu la contraportada del llibre).
A Una tempesta, una escriptora es dirigeix a un poble remot dels Pirineus per fer-hi una xerrada sobre el seu últim llibre. De camí cap al poble en qüestió, enmig d’una forta tempesta, l’escriptora topa amb una ambulància. A dins, un jove que acaba de morir d’accident. L'únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil que han trobat al costat del cos, on hi ha el darrer missatge que el noi ha rebut. Diu: “Deixo el bacallà al forn, per si no véns a la xerrada. Si vols venir, recorda: al castell a les 6.30”. D’aquesta manera l’'escriptora descobreix que la persona que ha deixat el missatge probablement serà a la conferència, ignorant la tragèdia. Però, en canvi, ella ho sap. Això fa que en iniciar la seva intervenció l’escriptora prengui una decisió: demorar tant com sigui possible l’arribada de la mala notícia.
Amb aquest argument l’autora tracta en aquesta novel•la la por i la inquietud, l’angoixa pel que pot passar a les persones estimades. Jo, és el primer llibre que llegeixo de l'Imma Monsó, i sí, m’ha agradat, tot i que no sabria dir-vos per què. Penso que és recomanable. A més, es llegeix de pressa; potser ho fa que al llarg del llibre l’autora vagi intercalant el que fan i el que pensen tres personatges diferents en un mateix moment, o potser els tocs d’humor, o l’atmosfera intrigant, no ho sé...
divendres, 26 de març del 2010
La Casa del Propòsit Especial
La casa del propòsit especial
John Boyne (autor del "Noi del pijama de ratlles")
El llibre descriu la vida d'en Gueorgui, un rus d'un poblet que mes o menys casualitat esdevé un del membres del seguici del Tsar Nicolau II. Està situat a cavall entre la rússia precomunista i el Londres de la PostGuerra. L'hisòria l'explica el mateix Gueorgui, fent un capítol siguent vell, i un de quan era jove. A gust meu una mica previsible, bastant com el noi del pijama, però igualment molt interessant ja que s'aprenen coses sobre Tsars i una Rússia que no s'estudia. Hi apareixen personatges històrics reals i això li dóna un caire més verídic. Bàsicament és una història d'amor de tota una vida.
John Boyne (autor del "Noi del pijama de ratlles")
El llibre descriu la vida d'en Gueorgui, un rus d'un poblet que mes o menys casualitat esdevé un del membres del seguici del Tsar Nicolau II. Està situat a cavall entre la rússia precomunista i el Londres de la PostGuerra. L'hisòria l'explica el mateix Gueorgui, fent un capítol siguent vell, i un de quan era jove. A gust meu una mica previsible, bastant com el noi del pijama, però igualment molt interessant ja que s'aprenen coses sobre Tsars i una Rússia que no s'estudia. Hi apareixen personatges històrics reals i això li dóna un caire més verídic. Bàsicament és una història d'amor de tota una vida.
dilluns, 15 de març del 2010
Miguel Delibes
He llegit quatre llibres d’aquest home (El príncipe destronado, El camino, Cinco horas con Mario i Diario de un emigrante), però la veritat és que com que no els recordo prou, he optat per fer una entrada de l’autor i parlar d’ells en general. De tots quatre en voldria destacar la gràcia amb la que Delibes retrata els protagonistes i el seu ús del llenguatge. Pel que recordo, són novel•les en les quals va desgranant poc a poc els pensament dels personatges fins al punt que els arribes a conèixer molt.
Cinco horas con Mario és el monòleg d’una dona que vetlla el cadàver del seu marit i en va recordant la vida en comú. A través d’això fa un retrat d’una època (franquista), d’una Espanya (Castella)i d'una moral (franquista i castellana). Tot i que hi ha moments que potser són una mica pesats val molt la pena llegir.
El príncipe destronado té com a portagonista un nen petit “destronat” per un nou membre a la família que li pren totes les atencions dels adults.
Del camino en recordo ben poc (fa molts anys!), però sé que passava a un poble, que estava ple de paraules que no conec i que el protagonista es deia el Mochuelo. És un dels més recomanables encara que no us en sàpiga dir res més!
I Diario de un emigrante explica la història d’un noi que se’n va amb la seva dona a “fer les amèriques” i com constata que no sempre és tan fàcil com ho pintaven i que la ingenuïtat a vegades passa factura.
Ara que en Delibes s’ha mort, doncs, és bona oportunitat per agafar un llibre dels seus i descobrir-lo! Jo us ho recomano!
Cinco horas con Mario és el monòleg d’una dona que vetlla el cadàver del seu marit i en va recordant la vida en comú. A través d’això fa un retrat d’una època (franquista), d’una Espanya (Castella)i d'una moral (franquista i castellana). Tot i que hi ha moments que potser són una mica pesats val molt la pena llegir.
El príncipe destronado té com a portagonista un nen petit “destronat” per un nou membre a la família que li pren totes les atencions dels adults.
Del camino en recordo ben poc (fa molts anys!), però sé que passava a un poble, que estava ple de paraules que no conec i que el protagonista es deia el Mochuelo. És un dels més recomanables encara que no us en sàpiga dir res més!
I Diario de un emigrante explica la història d’un noi que se’n va amb la seva dona a “fer les amèriques” i com constata que no sempre és tan fàcil com ho pintaven i que la ingenuïtat a vegades passa factura.
Ara que en Delibes s’ha mort, doncs, és bona oportunitat per agafar un llibre dels seus i descobrir-lo! Jo us ho recomano!
diumenge, 14 de març del 2010
Everything is illuminated
A la segona línia de la nostra llista de pel•lícules pendents s’hi pot llegir: “Everything is illuminated”. Com la resta de títols que l’acompanyen, són recomanacions de vés a saber qui que en el seu dia van merèixer prou la nostra atenció com per desitjar recordar-les més endavant. De com “Everything is iluminated” va anar a parar a la llista no en recordàvem res, o ho havíem oblidat tot; potser per això ha hagut d’esperar tres o quatre anys a la segona línia fins que, el diumenge passat, li va arribar el torn.
No us en diré gaire cosa, de la pel•lícula, així la podreu gaudir sense prejudicis (tal com ho vam fer nosaltres), perquè no descarto que aquest sigui el secret de què ens captivés tant. Només us diré que la mateixa pel•lícula, a trams surrealista, irònica, poètica i dramàtica, va justificar el perquè de la seva existència en una llista, ja que parla, justament, de les coses que guardem per desitjar recordar-les algun dia. O són els desitjos el que guardem...?
No us en diré gaire cosa, de la pel•lícula, així la podreu gaudir sense prejudicis (tal com ho vam fer nosaltres), perquè no descarto que aquest sigui el secret de què ens captivés tant. Només us diré que la mateixa pel•lícula, a trams surrealista, irònica, poètica i dramàtica, va justificar el perquè de la seva existència en una llista, ja que parla, justament, de les coses que guardem per desitjar recordar-les algun dia. O són els desitjos el que guardem...?
divendres, 12 de març del 2010
La isla bajo el mar
Autor: Isabel Allende
Editorial: Plaza&Janés
Aquest és un llibre que requereix temps i atenció. Temps per què és llarguet (no el tinc davant, no puc dir-vos les pàgines que té), i atenció per què hi surten molts personatges, excessius des del meu punt de vista, i a vegades costa recordar qui és qui, d'on vé, on va i les relacions amb els altres personatges de la novel·la, cosa que li treu força (insisteixo que és des del meu punt de vista).
Tot i això, la història està bé. La personatge principal, Zarité, és una esclava que és venuda al propietari d'una plantació de sucre de Santo Domingo. Al llarg de la novel·la, es retrata la vida de l'esclava, la seva evolució, l'evolució de les colònies, la lluita dels esclaus per ser lliures, la dels propietaris per enriquir-se o sobreviure a les revoltes, els diferents estrats d'una societat "multicultural", personatges curiosos, amor, passió, resignació,...
No és un mal llibre, ni molt menys, però vaig tenir un parell de moments d'estar a punt de deixar-lo per més endavant.
http://es.wikipedia.org/wiki/Isabel_Allende
Editorial: Plaza&Janés
Aquest és un llibre que requereix temps i atenció. Temps per què és llarguet (no el tinc davant, no puc dir-vos les pàgines que té), i atenció per què hi surten molts personatges, excessius des del meu punt de vista, i a vegades costa recordar qui és qui, d'on vé, on va i les relacions amb els altres personatges de la novel·la, cosa que li treu força (insisteixo que és des del meu punt de vista).
Tot i això, la història està bé. La personatge principal, Zarité, és una esclava que és venuda al propietari d'una plantació de sucre de Santo Domingo. Al llarg de la novel·la, es retrata la vida de l'esclava, la seva evolució, l'evolució de les colònies, la lluita dels esclaus per ser lliures, la dels propietaris per enriquir-se o sobreviure a les revoltes, els diferents estrats d'una societat "multicultural", personatges curiosos, amor, passió, resignació,...
No és un mal llibre, ni molt menys, però vaig tenir un parell de moments d'estar a punt de deixar-lo per més endavant.
http://es.wikipedia.org/wiki/Isabel_Allende
dimecres, 3 de març del 2010
Àngels i Dimonis
Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries
Llàstima del final. Després de mantenir-te amb tensió i atenció des de la primera pàgina –com sol passar en aquest tipus de novel·les-, de convertir-te en un especialista en simbologia, de posar-te a la pell d’un científic que ha fet el descobriment més important de la història i de poder visitar en exclusiva els espais més ben guardats del Vaticà, arribes al final de la història amb una sensació que s’acosta a la frustració.
Trobo que l’argument està molt ben construït, amb els cops d’efecte que les novel·les cinematogràfiques necessiten: poca descripció i de cara al gra. Devores les pàgines que ni te n’adones, avançant a la mateixa velocitat que ho fan els protagonistes, que estan vivint les 24 hores més intenses de la seva vida. Acabes el llibre i et queden les ganes de tornar a Roma per seguir el camí dels il·luminats i descobrir els detalls que suposadament un dels millors escultors de la història ens ha deixat.
El recomano per aquells que tinguin ganes de llegir i no pensar massa. Distret i àgil. A, i amb una dosi potser excessiva de sang i fetge, però comprensible quan el que hi ha damunt la taula és una lluita entre el bé i el mal.
Editorial: Empúries
Llàstima del final. Després de mantenir-te amb tensió i atenció des de la primera pàgina –com sol passar en aquest tipus de novel·les-, de convertir-te en un especialista en simbologia, de posar-te a la pell d’un científic que ha fet el descobriment més important de la història i de poder visitar en exclusiva els espais més ben guardats del Vaticà, arribes al final de la història amb una sensació que s’acosta a la frustració.
Trobo que l’argument està molt ben construït, amb els cops d’efecte que les novel·les cinematogràfiques necessiten: poca descripció i de cara al gra. Devores les pàgines que ni te n’adones, avançant a la mateixa velocitat que ho fan els protagonistes, que estan vivint les 24 hores més intenses de la seva vida. Acabes el llibre i et queden les ganes de tornar a Roma per seguir el camí dels il·luminats i descobrir els detalls que suposadament un dels millors escultors de la història ens ha deixat.
El recomano per aquells que tinguin ganes de llegir i no pensar massa. Distret i àgil. A, i amb una dosi potser excessiva de sang i fetge, però comprensible quan el que hi ha damunt la taula és una lluita entre el bé i el mal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)